L’ Amiguet que escrivia en valencià

10.01.07 | 01:30.

Jeroni Amiguet no és un cas aïllat d’escritor català que dia escriure en valencià. Sempre tindrem l’incògnita, ¿no serà que la llengua valenciana era forta, i la catalana fluixa, en son temps i en el mateix temps d’atres? Poques coses sabem de l’autor: tortosí i mege, per el títul de la seua Gramàtica, segons el métodos de Nebrija, impresa en Barcelona en 1514 (‘Hieronymi amigueti, dertosensis medici, in Aelii Antoni Nebrisesnis artem gramaticam ysagogica via, hoc est introductoria’). Esta publicació fa dubtar de l’afirmació d’Escolano (sobre 1610) a propòsit del ‘Arte de la gramática latina’ de Nebrija, contra la qual, per instigació d’Amiguet, declamà Juan Luís Vives (Vives abandonà Valéncia apenes en dèsset anys).

Tampoc veig clar que fora profesor en l’Estudi General perque no ve nominat por Teixidor (encara que pogué ser professor fora de nòmina, o sustitut d’algú), ni el recorda Vives, quan si ho fa respecte de Daniel Sisó.

Pero anem al cas. En 1502, fon imprés en Valéncia, per Cristòfol Koffman, el llibre d’Amiguet, intitulat ‘Sinonima Variatuonum Sententiarum’, en el qual, no una sino dos vegades explica: (Portada) ‘Elegante stilo’; (y Colofó) ‘Expliciunt sinonima stephani flisci, oratoris clarissimi, ex italico sermone in valentinum’. ¿Qui era el tal Flisci?

Resulta que Lorenzo Valla muigué en 1457, ya prestigiat l’humanisme i sobre tot rebedor de les claus de la pedagogia. Els alumnes de bachillerat (expressió actual) no pretenien conseguir la perfecció de Valla, pero sí al menys aprendre de Stefano Fieschi, una dotzena de variacions a la frase ‘Deus nos adjuvet’.

Este flisco recollia oracions en llatí, que traduïa a l’italià, agrupades instrumentalment, segons es tractara d’oracions per a exhortar, contar, expondre, confirmar, refutar o concloure.I ara vorem l’abisme de raonaments sobre l’obra d’Amiguet.

Colón-Soberanas (‘cal esmentar-la perquè la taula duu una llista alfabètica, la qual es dreçada a partir del primer mot de la frase catalana’): Climent Martínez (‘el que farà Amiguet quan publique la seua adaptació ser canviar les frases italianes per unes altres equivalents en catalá’); Ribelles Comín (‘debe figurar este libro, tan poco conocido y divulgado por los bibliógrafos, entre los mejores de la literatura valenciana para el estudio y conocimiento del valenciano’); Alminyan Vallés (‘És valiosissim el testimoni d’uns homens que sense haver naixcut en estes terres nostres asseguren que escrivien en Llengua Valenciana…

Jeroni Amiguet, professor de Gramàtica, que dominava el llatí i les llengües romàniques del seu entorn, coneixia be el català per ser tortosí i perque prou voltes en les seues sentències se li escapen frases o lucions catalanes… puix be, a pesar del seu orige, a pesar de conéixer i saber el català… afirma…. que escrivia en Llengua Valenciana’).

Un mínim preguntat, ¿per quína raó Amiguet, que era català en conte de dir ‘ex italico sermone in valentinum’, no digué ‘ex italico sermone in catalanum’? ¿L’apuntaven en alguna pistola, era lliure per a parlar o escriure, o es possible que alguna aca-dèmia, que no coneixem, ‘l’obligara’ a dir ‘valenciana’, perque en Valéncia estava proscrit el terme ‘catalana’? Prou de romanços.