La Reconquista fonamental
La Reconquista del Regne de Valéncia començà en un marcat caràcter de mampresa predominantment aragonesa, com a compensació a l’exclusivisme català de la de Mallorca. Les primeres viles i llocs que passaren del domini musulmà al cristià reberen dels seus conquistadors cartes municipals quasi sempre otorgades a fur d’Aragó, que inclús el mateix Jaume I concedix a Burriana en 1233. Quan tot pareixia indicar que les coses seguirien el mateix camí, el Rei obtingué per capitulació la Ciutat de Valéncia, lo que atribuïa al Regne la condició de Monarquia patrimonial, i no de sobirania compartida entre el sobirà i els súbdits.
Són paraules de Francisco Tomás y Valiente: “Valencia fue un Reino nuevo, políticamente incluido en la Corona de Aragón, dotado desde la conquista de personalidad institucional propia… Jaime I hizo de Valencia un reino nuevo, no una prolongación de Aragón ni de Cataluña, y para consolidar la formación Independiente de dicho reino le dio un Derecho distinto y propio: el romano canónico… Nunca se insistirá demasiado en señalar que a partir de la conquista, Valencia se constituye en un reino nuevo…”. No cal fer ara història de la Costum de 1238, la traducció a la llengua valenciana de 1261, les reformes de 1271, ni de les successives Corts ‘independents’ de les d’Aragó i Catalunya celebrades unes vegades en viles valencianes i atres en Monçó.
Lo que tindria importància seria ’saber’, quan canvià el sistema patrimonialista del regne per a convertir-se en una suposta ‘confederació’, o encara pijor en un concepte aglutinat de ‘països’ conseqüents, i per qué, d’una unitat de llengua i d’una unitat de cultura. No deixa de ser inexplicable que es parle de ‘confederació catalano-aragonesa’, en la que el terme ‘valenciana’, no apareix i tot lo món té dret a pensar quin lloc ocupa Valéncia en tal suposta confederació, si el ‘terme’ falta. ¿O és que no falta, perque ‘valenciana’, queda inclosa en ‘catalana’, i per qué no en ‘aragonesa’. És bonico llançar al vent un nom ‘catalano-aragonesa’, pero els valencians crec que tenim dret a saber a on estem, o fòra, o dins de quí. Yo m’atenc als texts jurídics, i ara per ara, des del mal d’Almansa i el robo foral de 1707, tinc clar, que seguia vigent en 1707 la voluntat fundacional de Jaume I, i que en 1707 encara dictaven els furs tal independència. A reflexió el text original, traduït en 1261.
‘Començen les costumes els establiments del regne e de la ciutat de Valencia, del senyor En Jacme, per la gracia de Deu rey d’Arago e de Malorques e de Valencia, comte de Barchinona e d’Urgell, e senyor de Montpeler, aixi com davayl son hordenades d’aquel qui la ciutat e tot lo regne ab gran victoria guanya… Vedam donchs que nengunes altres costumes en la ciutat ho en alcun loch del terme altre del regne de Valencia en alcuna cosa no hagen loch; mas per aquestes costumes la cort els juges degen los pleyts juyar e determenar, car assats convinentment poran departir per aquestes costumes la cosa egual daquela que no sera egual e la cosa leeriva daquela que no sera leeriva”. Cap referència al dret aragonés ni al dret català, ans al contrari la on aquestes costumers no poran abastar, aqueyls que jutyaren pusequen leerivament recorrer a natural sen e a egualtat. Tingam trellat, que no crec que siga tindre ‘natural seny i igualtat’, inventar una confederació catalano-aragonesa en la que els valencians, ni tan sols tenim ‘nom’; ni menys ‘tirar’ als aragonesos per a formar uns països fantasmagòrics, i contraris a l’història i la veritat.
