De Tudilen a Cazola… i a 1238
Conquistada (o reconquistada) Valéncia en 1238, el patrimoni personal de Jaume I, la Corona d’Aragó, estava integrat per unitats ‘independents’, Regne d’Aragó, Comtat de Barcelona, Regne de Mallorca i Regne de Valencia, aixina s’intitula en el Pròlec dels nostres Furs.
Creuen alguns mal intencionats que diem ‘comtat’ per desmereixer a Catalunya. I es tot lo contrari, reconeixer la tradició catalana, perque en Aragó, Mallorca i Valencia dien Rei, a qui en Barcelona dien comte. Soldevila escrigué: ‘En Cataluña no existe, que yo sepa, manifestación alguna, ni por parte del soberano ni por parte de los súbditos, en ningún tiempo, de un anhelo de transformar el titulo condal en real…’. Ademés, i per si fora poc, una Constitució de Pere el Gran, en 1283, segons el mateix autor disposà: ‘Queremos y otorgamos que de aquí en adelante, así en letras como en cartas, nos escribamos, nos y nuestros sucesores, Conde de Barcelona.
Esta i no atra es la raó per la qual, sempre he rebujat la mala costum de fixar ordinals als reis d’Aragó, i pretendre al mateix temps fixar-los com a tal de Catalunya, perque aci, per voluntat popular i real, eren Comtes, ¡a molta honra! Tanta que quan casa Petronila en Ramón Berenguer IV, ella es Reina d’Aragó, i ell Comte de Barcelona i ‘princep’ d’Aragó (que may vullgué titular-se Rei). Pero per a entendre el 1238, es precís tornar anys arrere.
Les bases jurídiques ‘internacionals’, diriem hui, del Regne de Valéncia, són els tractats de Tudilen (1151, firmat per Amfós VII, ‘imperatorem Ispanie, i Ramón Berenguer IV, ‘comitem Barchinonensium’) i Cazola (1179, firmat per Amfós VIII de Castella, i Amfós II d’Aragó). L’espai entre abdos, vint-i-huit anys. La trascendència del segón li ve de ficar fita a les futures conquistes: aragoneses fins al port de Biar (incloses Valéncia, Xàtiva i Denia), catellanes més enllà del port de Biar. Les fites canviaren en Almirra anys després.
No falten ‘observadors’ que creuen que la Corona d’Aragó rebía un cul de sac, del que no podria eixir-se’n, el rabo del lleó, mentres que Castella rebía el cap. Pero a bou passat, mentres que Castella no acaba la conquista fins 1492, la Corona d’Aragó, fa els seus deures molt pronte, i com tenia ‘poc quefer’, s’expansiona al Mediterrani…¡i ajuda económicament a la conquista castellana!
En 1238 el Regne de Valéncia entre a formar part de la Corona d’Aragó, a on cada Estat es independent, sense cap dependència que no siga tindre el mateix Rei (y Comte). Cada u té que crear sa història propia, i tal história no la entendrem mai si pensem que Mallorca es catalana, o que Valéncia es aragonesa o catalana. Valéncia des de 1238 es ‘valenciana’ i es fa en els elemnts de que disposa: la voluntat del Rei Jaume I; els interessos dels senyors aragonesos i catalans, que no poden pretendre el domini del regne, sino mantindre privilegis; la nova societat valenciana, entitat autònoma que defen els interessos de la propia comunitat (repobladors, immigrants, habitants ‘indígenes’, més o menys islamisats.
Ningú deu estranyar-se quan 150 anys després, el gironí Eximenis, observa i advertix: ‘…Per especial privilegi ha nom propi e es nomena poble valencià’. ¿D’a on i desde quan els països catalans, o per qué no països aragonesos? Les paraules de San Valero son definitives i definitories: ‘Ni Aragón, ni Cataluña estaban ajustados (pel ajustadis d’Eximenis) para imprimir carácter al Reino de Valencia’. I ara resulta que si que estem ¡ajustats a Catalunya! De romanços prou.
